TEMPS ERA TEMPS (Pròleg del periodista Enric Bañeres). Quan Kubala omplia els estadis i els deixava petits. Aquest va ser el cas de l entranyable Les Corts, la casa pairal del barcelonisme resistent de la postguerra. Quan Kubala omplia els estadis, temps era temps que, a empentes i rodolons, ho vam anar descobrint tot. L Albert Suñé i l autor d aquestes línies vam fer la primera comunió si fa no fa coinicidint amb el Congrés Eucarístic, vam beure de la mateixa Formación del Espíritu Nacional, vam crèixer enmig d una societat emboirada per la manca de llibertats i per la de productes de primera necessitat, i vam quedar-nos orfes de perspectives que no fossin les del Ordeno y Mando . Però, això sí, hi havia el Barça. Que diumenge rera diumenge mantenia viva la flama de la il.lusió col.lectiva en els infants i els adolescents com nosaltres, i també en els nostres pares i avis, que ja n havien vist de totes i que sabien que els destins del Barça i de Catalunya, en lo bo i en lo dolent, anirien units per sempre. I llavors va aparèixer ell. No és que tinguéssim un mal equip, no. Perquè hi havia Basora, César, Seguer, Manchón… Déu n hi do! Els més grans ens deien que encara havia existit un equip millor, amb els Sagi, Alcàntara, Piera i, al capdavant de tots, l immortal Samitier. I, el que són les coses, potser a la recerca d un successor per al seu tron, fou el propi Home Llagosta , convertit en l home fort de l aparell tècnic del club, qui va obrar el miracle de portar Kubala al Barça. És a dir, va descòrrer la cortina que ens mantenia en les tenebres de la postguerra i ens va obrir els ulls a una nova manera d entendre el futbol. Hi ha coses més importants que el futbol en l imaginari col.lectiu? Hi havia coses més aglutinants i encisadores en aquella Barcelona i aquella Catalunya dels anys cinquanta? Joan Manuel Serrat ho va immortalitzar en la cançó de la que n he segrestat el títol d aquest escrit: Temps de Una, Grande y Libre, Metro Goldwyn Mayer; Lo Toma o lo Deja, Gomas y Lavajes; Quintero, León y Quiroga, panallets i panellons; Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón . I això mateix, sense música però amb una prosa que destil.la fluidesa i riquesa en cada frase, en la descripció de cada situació i en el retrat de cada personatge -hi apareix també el sentit de l humor- és el que ens transmet, ens reporta, ens recorda i ens refresca l Albert Suñé en aquest llibre. Que té el valor testimonial de la memòria perquè l autor, que podia haver adoptat el posat erudit del periodista que està de tornada de tot, s ha estimat més posar-se la bata de col.legial i situar-se altre cop en la posició una mica desvalguda però plena de curiositat i de sinceritat del nano que va descobrint-ho tot. De l adolescent que va descobrint la vida, el país i la seva societat -també la vocació- a través del Barça i a través del nou heroi blau-grana que responia al nom de Kubala. Més enllà dels títols que en Laszi va aportar al museu del club, fins i tot pel damunt de la seva tècnica encara no superada, i també pel damunt de la seva llegenda de futbolista una mica cràpula, l hongarès va significar un abans i un després per al barcelonisme des del moment que la història el va escollir com a personatge providencial. Barrejar el sentiment barcelonista i l admiració per Kubala i explicar alhora el món que ens envoltava en aquella època, no és fàcil. Però l Albert Suñé ho ha fet de manera impecable. Enric Bañeres Periodista