Sóc cristià. Encara. Avui. Ho he estat tota la vida. Des del dia que els meus pares em van portar al baptisme i ho van fer ara ho sé- amb fe i amb esperança. No sóc un bon cristià. Potser mai no ho seré. El meu món està ple de debilitats, d ombres i de pors. Conservar la fe durant tota una vida ha estat una tasca àrdua. Ha estat una lluita constant contra la tenebra, la fredor del món, la temptació de les coses. Però ara, quan ja veig a prop la fi de la vida, estic content. He perdut moltes coses, no n he pogut atresorar gaires d aquest món, però he conservat la fe. Sóc cristià. Què és el que em fa cristià? Només Crist. Estic de tornada de doctrines sanes i de confessions cristianes perfectes. No, no és la religió que salvarà el món. És Ell, el Crist, qui ens va estimar fins a l extrem, qui va morir per nosaltres, el qui ens va ensenyar un nou camí. Sóc cristià. He acabat la cursa, he guardat la fe. Què més m importa? Només vull dir-te això: si tens fe, encara que sigui petita, no la deixis. Conserva-la. Cuida-la com a la nineta del teu ull. Mai no tindràs res millor. Et salvarà, dia a dia, de caure en el nihilisme d aquest món i et portarà a caminar un nou camí, potser estret i difícil, però autèntic i vertader. Encara que ho perdis tot, si conserves això, has guanyat la vida. Mai no te n penediràs.