«I sí, a vegades, la por és el risc més gran.» Maria Antònia Oliver La Júlia, una dona de trenta-quatre anys i mare de dos fills, es trasllada a viure a Prat de Comte, a la Terra Alta. Ho fa després d’una trencadissa emocional i amb la sensació d’haver quedat atrapada en una teranyina que els altres han teixit per a ella. Lluny de ciutat, la Júlia ha d’aprendre a conjugar la seva vida amb els buits que han deixat les persones que s’estima —la mare carismàtica, el marit distanciat, l’amant esquívol, la seva amiga Tona—, endreçar els records i sobreposar-se a les incerteses. El risc més gran és una novel·la de fugida i afirmació, en la qual l’abisme de la incomunicació està sempre a un pam del camí que recorren els protagonistes. Laura Pinyol ens proposa, mitjançant la mirada serena i rebel de la Júlia, un viatge a les profunditats de les relacions sentimentals. «Perquè tothom ho sap que la memòria s’ha de treballar, com la terra, amb paciència i persistència, perquè hi creixin fruits i collites, i el Sebastià ho sabia i volia que la Júlia, fos quin fos el temps que vindria, quan mirés enrere es propulsés en aquelles vinyetes optimistes, ridícules, a vegades, però plenes de felicitat.»